Sueños

- I tú, encara l'estimes?- Va preguntar l'Anna.
- Bé, la cosa és complicada- Va respondre en Quim
- Què vols dir amb que és complicada?

- Sí, tot plegat va ser massa llarg. Si més no, per mí. Vaig
preferir començar a oblidar-la abans d'enamorar-me d'ella.
- Ets un babau. Un somni mai no és massa llarg- Va respondre
l'Anna amb un to d'indignació.
- Ja, suposo que tens raó. Però a mi no m'agrada somiar.
L'Anna mai no s'havia sentit tant buida. A qui no li agradava somiar?
Va callar durant cinc minuts. Aquells instants van ser els més llargs
que havia viscut ens els seus setze anys de vida. Al cap d'una estona
el va mirar i va dir:
- No et puc creure. No puc creure el que m'estàs dient. A tothom li
agrada somiar. Ja sigui despert o adormit, però tothom vol fer-ho.
- No, ja t'he dit que jo no.
- Dona'm un sol motiu i callaré, però dona-me'l.
- Doncs, no vull somiar perquè els somnis no es compleixen. Perquè
somio amb el lloc i la noia que no puc treure'm mai del cap i acabo
desvetllant-me. Perquè somiant et tanques dins un petit univers
que només tu coneixes i desconeixes alhora, i això el fa indestructible al moment que te'n adones i vols fugir.
Una llàgrima va caure dels seus ulls.
- No ploris Quim.
- És molt fàcil dir-ho per tu, Anna. Ets maca, tens tot el que vols.
- Això no és cert, jo també somio amb algú...
Tots dos van callar. L'ambient va tornar-se fred per uns instants.
- Quanta hipocresia... i, si ets tan valenta, per què no li ho dius?
L'Anna va mirar a terra i en un efímer fil de veu va dir:
- Perquè aquella persona no vol somiar.
- Sí, sí que vull fer-ho. Jo vull somiar amb tu. Amb mi. Amb nosaltres.